EL DOS ELEFANTS A L’HABITACIÓ

EL DOBLE DEBAT DE L’ESQUERRA NACIONAL CATALANA.

Ara que el congrés d’ERC ja s’ha acabat i sobiranament la militància ha decidit no canviar res i mantenir els lideratges i les polítiques que han imperat des del 2011 és pot detallar com son els elefants que tenim a l’habitació aquells que considerem que Catalunya ha de ser un estat i a més som gent d’esquerres, en plural.

Tenim dos elefants i no només els hem de descriure, analitzar i debatre’n, sinó també articular una sortida dels dos per a poder avançar nacionalment i socialment. Doncs l’estancament i inclòs el retrocés d’aquestes dues fites és notori i palpable. Però quins són aquests dos elefants?

L’elefant groc, és el debat pendent de finalització del mal anomenat “Procés independentista de Catalunya 2010-2017” i que set anys després les principals organitzacions independentistes, tant polítiques com civils, no han sabut o volgut tancar. Algunes com ERC ,JUNTS I OMNIUM  han volgut aferrar-s’hi com un clau roent, sense analitzar-hi les ombres i posant només a les poques i simbòliques llums que ens ha deixat, d’altres com ANC i CUP  amb sortides tangencials més voluntaristes que realistes i que no han tingut cap ascendència en la població independentista de Catalunya, frustrada, estancada i amb la certesa d’una derrota constant que està aconseguint engreixar les alternatives conservadores i identitaries amb la voluntat de defensar el que queda un cop constatada que la independència es llunyana i la dissolució de la nació molt més propera que abans del procés. La no aplicació de la amnistia completa als líders del procés  és la única barrera real a tornar públicament  al gradualisme, és a dir a intentar guanyar sobirania dins del sistema autonòmic espanyol depenent de les majories parlamentaries a Madrid, doncs privadament ho porten fent des del 2017 però la contrapartida només ha estat eludir i revertir la repressió estatal que van finalitzar la mobilització política i civil. I aquest elefant també es podria resumir en les múltiples respostes a una única pregunta: Quin preu s’està disposat a pagar, col·lectiva i individualment, per assolir la independència ? Sabent que mai serà pactada i que només comptarà amb la força interna que pugui tenir el país sense cap ajuda externa?. Sabent que la majoria dels actors econòmics hi actuaran en contra? Difícil debat a enfrontar per  a les maquinaries electorals i de mobilització que es basen en vendre il·lusió però del tot necessari per guiar la política nacionalista i independentista dels propers quinze anys.

L’altre elefant que tenim a la cambra no és exclusiu dels catalans, malauradament es un elefant compartit amb tots els germans amb sentiments i conviccions d’esquerres europeus i els cosins d’arreu del món post-industrial, aquest elefant vermell que no és un altre que la crisi global i llarga que viuen les polítiques d’esquerres arreu del planeta. El declivi de l’ estat del benestar amb el triomf de la globalització  i l’augment dels populismes de dretes n’han estat els resultats més palpables. L’esquerra ha perdut les seves arrels populars i s’ha allunyat de les seves bases naturals deixant-les a mercè dels populismes. El debat, també furtat per les maquinaries electorals i d’obtenció de poder en que s’han transformat íntegrament els partits i moviments polítics, de com s’hauria de re-configurar un esquerra transformadora en l’econòmic i social, i no només en el moral i estètic. Enfrontant debats incomodes com la nació, la seguretat interna i externa de les societats, la submissió del poder econòmic al polític i el final de la globalització i dels fluxos no regulats de persones i capitals però aquests també s’haurien resumir, de nou, en una pregunta, a quin preu? A que volem i podem renunciar per a realitzar aquest canvi en la societat, indispensable per a la supervivència de l’espècie? Potser però cal enfrontar aquests debats no des de la teoria universitària sinó des de canvis reals tangibles pel comú en una mateixa generació.

L’esquerra nacional catalana ha d’enfrontar els dos debats al mateix temps, ara, i concretar-se en aquest espai, Catalunya, abjurant de la vaguetat calculada del passat recent i de la comoditat de la retòrica i de l’estètica que l’han segrestat. Trobar la resposta col·lectiva a les preguntes plantejades per marcar els objectius i articular un nou moviment polític i social d’alliberament nacional i equilibri social que des de la determinació i la força popular els assoleixi. Depassant el partits polítics del Procés i l’elitisme del moviments d’esquerres europeus. No és una empresa fàcil i poc factible pel nostre passat polític recent però del tot imprescindible si volem un futur real per a les properes generacions i que les presents actuïn amb la dignitat que ens ha mancat.